La gentrificació i els barris

La ciutat ha esdevingut motor i epicentre de moltes de les transformacions polítiques i socials de les darreres dècades i segles. Amb un paper reforçat en un món globalitzat i caracteritzat per la relativa debilitat dels Estats, emergeixen conceptes com les ‘ciutats globals’ o la idea del hinterland, l’àrea d’influència de les ciutats, que en el cas de Barcelona s’estendria –depenent de l’autor- des del sud de França fins a Andalusia. Les ciutats contemporànies també enfronten els reptes del segle XXI, tals com la desindustrialització de les economies occidentals, la crisi de l’Estat del Benestar i el poder dels mercats enfrontat a les institucions públiques.

Un dels defectes perversos de l’acció dels mercats és la gentrificació. La sofisticació i major complexitat en la definició de problemes ha fet emergir una problemàtica que no és nova. El concepte de gentrificació defineix les dinàmiques de relleu o substitució del residents d’un àmbit determinat, normalment un barri. Aquest fenomen suposa la expulsió de bona part dels habitants originals d’una zona i, alhora, del seu capital social i xarxes de relació (Putnam, 1995). Aquesta dinàmica de recanvi de població no és desconeguda a la ciutat de Barcelona. Barris com el Gòtic o el Born han experimentat ja un canvi important de l’estructura i composició social.

2016-11-22_22-41-28

Pisos i habitacions ofertes per Airbnb al Poblenou (Font: Inside Airbnb)

Els factors que expliquen el sorgiment de dinàmiques gentrificadores són diversos però es troben entrellaçats. L’habitatge, com a mercat imperfecte, genera externalitats positives i negatives, generant per exemple segregació social segons renda. Barris anteriorment degradats o considerats “populars” han viscut en els darrers anys l’entrada de nous usos, tals com la restauració, l’oci nocturn o les activitats artístiques destinades a un consum de luxe o sofisticat. Aquesta ‘posada de moda’ de certs barris, cercant l’autenticitat, s’ha traduït en una alta demanda de pisos, suposant l’alça dels preus de lloguer. Aquesta pujada de preus i el canvi dels usos comercials fan inassolible per a moltes famílies la permanència al barri, optant per abandonar-lo.

Molt vinculat també al turisme en el cas de Barcelona, la gentrificació converteix d’aquesta forma barris humils en zones per a classes de rendes mitjes-altes (el Gentry, paraula anglesa per a definir la baixa noblesa i burgesia, i origen del concepte de gentrificació). Barris renovats en el seu aspecte, fins i tot podríem dir que millorats, però que plantegen la necessitat d’establir un consens sobre quins són els efectes desitjables i indesitjables d’aquest fenomen.

Les polítiques i institucions públiques també tenen una part important de responsabilitat en aquesta qüestió. Són impulsores de millores urbanes i plans de reforma que converteixen en desitjables algunes zones anteriorment oblidades. Existeix un dilema en la renovació i millora de l’espai públic, nous usos, parcs i jardins o nous equipaments porten lligats augments del valor de les zones, originant sovint processos gentrificadors. Un exemple, en part volgut, és la creació de la Rambla del Raval. La reforma, inscrita en el pla d’esponjament del centre de Barcelona, va suposar l’enderroc de nombrosos habitatges, creant un espai verd i nous equipaments en una zona secularment conflictiva. S’assigna des d’alguns autors un caràcter neo-liberal a la execució d’aquestes polítiques (Harvey, 1989), consistint en crear incentius per al mercat immobiliari i de ciutat que abans mencionàvem.

Si ens preguntem si totes les polítiques i processos de millora urbana generen gentrificació, la resposta és forçosament que no. Les institucions han de poder crear millores, incrementant el valor econòmic i social tenint en compte alhora les externalitats negatives. En aquest sentit convé implementar polítiques que evitin la temptació de l’especulació urbanística, també polítiques dirigides a aconseguir un major control de mercats com el de lloguer, un apolítica pública on Catalunya i Barcelona es diferencien molt dels exemples europeus, com constaten exemples com el 40% d’habitatges de tinença pública de la ciutat de Viena.

L’aspecte de la regulació de mercats, especialment dels usos i pisos turístics, esdevé una necessitat, evitant la transformació de zones residencials en zones turistificades com pot ser la Barceloneta. També es plantegen en alguns fòrums mesures com l’estudi de limitacions dels preus de lloguer. Cobren també especial rellevància les propostes de desenvolupament comunitari i els processos de deliberació pública tals com processos veïnals de decisió. Propostes transitòries com el pla Buits, impulsat per l’Ajuntament de Barcelona l’anterior mandat o les seves versions no tutelades pel sector públic, com són els horts urbans del ‘Forat de la Vergonya’ o els horts del Poblenou, constitueixen un exemple valuós de les noves lluites per la recuperació de la ciutat per a les persones.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s