Tots els sistemes democràtics tenen Parlament, i tots els Parlaments es formen d’acord a unes normes, normes que es troben fixades al majoria de casos en la llei electoral, i Catalunya no n’és la excepció. És ben sabut que la actual llei que determina la configuració d’escons del Parlament del nostre país ha estat qüestionada en un moment o altre per bona part dels grups polítics de la cambra catalana. Alhora és prou conegut que aquest debat no ha ocupat gairebé mai la centralitat política a Catalunya amb excepció d’un breu període en la època del Govern d’esquerres. Això pot ser degut al relatiu bon funcionament de l’actual sistema així com la conveniència del mateix per a uns i el desacord per a canviar-lo per part de tots. Això no exclou, però, la possibilitat en un futur de millorar l’actual sistema.
Aquest és un article la intenció del qual és compilar algunes de les propostes de creació de la Llei Electoral Catalana més significatives realitzades per experts, fundacions o el propis partits. Començant amb la història del propi Parlament, en faré un brevíssim repàs que permeti entendre el panorama polític. Passant després a les principals crítiques i possibles millores de la actual llei electoral. Procedirem més endavant a exposar algunes de les més rellevants propostes de reforma, començant per la realitzada pels partits. Finalment n’extraurem algunes conclusions útils. Així doncs, comencem amb la història del Parlament , la cambra legislativa de Catalunya i encarregada alhora de la elecció del President de la Generalitat.
El Parlament de Catalunya té els seus orígens en la seva configuració actual, obviant la etapa Medieval i Moderna de les Corts, en la creació del mateix a posterioritat de la proclamació de la República l’any 1931 desenvolupant-se legislatures entre els anys 1932 i 1939 durant els quals seria força hegemònica la ERC de primer Francesc Macià i més tard Lluís Companys. Malauradament el Parlament es veié forçat a l’exili l’any 1939 amb la victòria franquista a Espanya i Catalunya. La mort del dictador va permetre l’any 1979 el restabliment del Parlament de Catalunya juntament amb la Generalitat, sent aquestes les úniques institucions de la època republicana recuperades.
Parlament de Catalunya (Font: Parlament.cat)
La primera legislatura s’iniciaria l’any 1980 amb el govern de CiU, encapçalat per Jordi Pujol, amb el suport d’una ERC minorada respecte als temps republicans. Des d’aquest moment i fins al 2003 es van succeir els governs de Pujol, ja fos amb majoria absoluta o en minoria amb suports externs. Un fet polèmic va succeir els anys 1999 i 2003, i és que el Partit Socialista va guanyar les eleccions per un estret marge de vots però el repartiment electoral va atorgar en ambdues ocasions més escons a CiU, escenificant alguns dels problemes de la llei electoral. Les eleccions del 2003 van permetre per primer cop el canvi polític a Catalunya formant-se el primer dels dos tripartits, un pacte de govern dels partits d’esquerres, ERC, ICV i PSC, que va portar Pasqual Maragall i més tard José Montilla al Palau de al Generalitat. Finalment CiU, amb Artur Mas al capdavant guanyen les eleccions el 2010 i fins ara, moment en que ens trobem en plena campanya electoral altre cop després d’un mandat de 2 anys, el més curt fins ara.
Passarem ara a la llei que regula la elecció del Parlament. La llei electoral que s’aplica actualment a les eleccions catalanes no és, com semblaria lògic pensar, la llei catalana, i això és així perquè els partit polítics catalans han estat incapaços en aquests darrers trenta anys d’establir un model propi per discrepàncies entre ells. Així doncs, i des de fa tres dècades, s’utilitza a Catalunya la llei electoral espanyola, la de les eleccions generals, de forma “transitòria”. La llei divideix els escons en províncies i realitza el repartiment d’escons en base al sistema d’Hondt tenint en compte una barrera electoral del 3%. S’ha de dir que el funcionament d’aquesta llei ha estat relativament bo a Catalunya en comparació amb l’Estat en les eleccions generals, gràcies especialment a la major magnitud de les circumscripcions, les quals comencen a representar de forma fidedigna els vots a partir dels 7 escons en el sistema d’Hondt. S’assoleixen, per tant, taxes de representativitat del 96% a l’índex de Rose en els darrers comicis. Malgrat això, el gran pes del territori en detriment de la població, juntament amb la necessitat de representar-lo degudament és un dels grans problemes de la actual llei. Altres problemàtiques o problemes plantejats són la poca relació votant-representant, especialment important en un moment en que prolifera la desafecció política. La promoció de la participació, en un moment en que es produeix un ascens constant de l’abstenció, o el manteniment de la proporcionalitat escó-vot.
Per a suplir les mancances esmentades i tenir una llei electoral pròpia, els partits polítics, institucions, fundacions i experts han plantejat en nombroses ocasions els darrers anys els seus models per a una Llei Electoral Catalana basant-se en exemples d’altres països en moltes ocasions i adaptant-los a la realitat catalana.
Presentaré en primer lloc les propostes realitzades pels partits polítics per a més endavant presentar algunes de les propostes dels experts:
Jaume Magre, realitza l’any 2006 un estudi on trobem les postures dels diferents partits davant el procés de creació de la Llei Electoral Catalana. En aquest cas podem constatar la unanimitat dels partits en aspectes com són la Barrera electoral, que es mantindria al 3% actual, el nombre d’escons de la cambra o el format de les llistes. Hi trobem però també aquells aspectes que finalment van fer naufragar el projecte, elements de gran importància com la configuració i magnitud de les circumscripcions. Són un problema a l’hora de posar-se d’acord la dicotomia entre circumscripció única, defensada per PSC i ICV, partits amb major implantació urbana o circumscripcions, menors o majors, al territori, com defensaven ERC i CiU, qui defensaven la preeminència de la vegueria, aprofitant el seu major nombre de vots a comarques. En aquest sentit CiU proposava un sistema mixt inspirat en el sistema alemany amb unes circumscripcions que serien les comarques i els districtes de Barcelona ciutat, uninominals, un altre conjunt d’escons escollits de forma proporcional, en la línia de la proposta d’Agustí Bosch que presento a continuació. Aquesta proposta consolidaria un bipartidisme territorial gens recomanable.
Començo doncs amb la sèrie d’estudis i propostes realitzades amb Agustí Bosch , qui presentava l’any 1995 una proposta de Llei electoral basada en el sistema electoral mixt alemany. Aquesta proposta buscava resoldre, entre d’altres, el dilema territorial i les problemàtiques derivades de la poca relació del ciutadà amb els representants. Per aquest motiu establia 57 circumscripcions electorals on amb un vot s’escollia un representant de forma uninominal, ja fos amb llistes obertes o no, i amb un altre vot es triava una llista d’àmbit nacional.
Posteriorment, i de cara a constituir el Parlament, es repartirien entre els partits polítics els 135 escons de forma proporcional i es conformarien els grups parlamentaris. Finalment els escons dels diferents partits sorgits de les circumscripcions es restarien del total d’escons dels respectius partits fent que la suma dels candidats via circumscripció i via llista fos igual al nombre proporcional que pertoca a cada partit, mantenint-se per tant la proporcionalitat. Alhora l’autor estableix un sistema de correcció territorial que a grans trets el que faria seria adjudicar els escons nacionals al percentatge concret de vot als partits corresponent als diferents territoris, garantint la representativitat territorial.
Finalment l’autor inclou la possibilitat d’aplicar la nova Llei Electoral en etapes per a evitar confusions i facilitar l’acord polític. Magre, en una proposta de Llei posterior criticarà diferents aspectes d’aquesta proposta com són la dificultat d’aplicació en un territori amb tantes desigualtats, especialment poblacionals, el caciquisme o localisme dels candidats uninominals i la dificultat de comprensió del sistema entre d’altres.
Una altra proposta és la que presenten diversos autors en un estudi de la Fundació Pi i Sunyer. En aquest cas, la proposta s’orienta més a garantir la proporcionalitat del vot, sense oblidar el marc territorial, les vegueries en aquest cas. Aquest estudi planteja l’existència d’una circumscripció única de 135 diputats, el repartiment dels quals seria totalment proporcional donada la seva magnitud electoral i, com citen els autors parafrasejant Rovira i Virgili, reforçaria el sentiment nacional català. Cada partit repartiria llavors internament aquests escons entre les 7 vegueries + Barcelona on s’haurien presentat llistes amb diferents candidats respectant el percentatge de vot sobre el total de vots del partit, lligant els representants al territori, d’aquesta manera es mantindria al proporció de representants territorials als partits. Alhora podrien ser llistes amb vot preferencial regional, promovent un major dinamisme democràtic.
Una mesura que proposen els autors és la reducció de la barrera electoral fins a l’1,5% permetent la entrada de partits més petits i així augmentar la representativitat del Parlament però sens arribar a una situació de bloqueig. També dintre del mateix estudi de la fundació Pi i Sunyer apareix una proposta de Llei electoral realitzada per Jaume Magre, a qui hem fet referència anteriorment, i Àngels Pont. Magre i Pont proposen crear un sistema electoral els màxims exponents del qual siguin la proporcionalitat, la simplicitat, la representació del territori i la revitalització dels partits. En aquest sentit proposa una única circumscripció de 135 escons on es repartirien els representants via llei d’Hondt amb barrera del 3%.
A posteriori, i com es produïa amb el model de Bosch, es repartirien els escons en circumscripcions, 13 a l’exemple, en base al percentatge de vots del partit obtinguts en aquestes amb la important diferència que per al càlcul proposen ponderar el repartiment dels escons, la qual cosa afavoriria moderadament a les zones poc poblades amb grans extensions de territori. Això no seria un gran problema per a les zones més poblades per el que els autors anomenen utilitats marginals decreixents d’un nombre molt gran d’escons a les zones més poblades la cessió dels quals a zones menys poblades no suposaria un gran problema.
Així doncs, aquest sistema que intenta ser simple acaba resultant prou complicat, Amb tot, compleix els objectius de representar el territori i dinamitzar els partits. Arribem finalment a l’any 2007, quan es va redactar una nova proposta per part d’una comissió d’experts. Aquest projecte prioritzaria la representació territorial a la proporcionalitat dels escons assignats, encara que aquest darrer punt dependria de la magnitud de circumscripció mínima finalment establerta. Aquesta Llei Electoral establiria les Vegueries, les 7 més Barcelona ciutat, com a circumscripció electoral i tindrien un mínim de 2 escons adjudicats, excepte Barcelona i AMB. A partir d’aquí es repartirien els 123 escons restants segons la població del les circumscripcions. Els partits s’adjudicarien els escons seguint la llei d’Hondt a cadascuna de les Vegueries, les quals tindrien una barrera electoral del 3%.
El sistema permetria la aplicació de llistes obertes o preferencials, cosa que afavoriria la dinàmica política i el contacte amb el ciutadà en detriment de l’amiguisme i altres. És interessant observar les projeccions realitzades pel GESOP , les quals mostren els resultats del Parlament resultant amb aquest sistema, un Parlament on CiU guanyaria 5 escons respecte als actuals, alhora que PSC i ICV en perdrien 1 cadascú i Solidaritat 3. Vista la distribució d’escons, es constata, però, un problema amb la magnitud d’algunes circumscripcions, com pot ser el Pirineu, massa petites per a poder representar adequadament la seva diversitat i també la possible conveniència d’un sistema de càlcul que afavorís més als mitjans i petits partits.
Vistes les propostes anteriors podem veure que hi ha una important divergència en alguns aspectes entre les diferents opcions contemplades en aquest recull i en altres propostes realitzades. En comú tenen el manteniment dels 135 escons a la cambra, la voluntat d’aprofundir en la màxima representativitat i proporció i alhora la cerca de l’equilibri territorial. Les divergències entre els diferents models són en canvi molt més evidents i constatables. Trobem el model mixt alemany, que per a nombrosos autors resulta difícilment aplicable per la pluralitat d’escenaris i els desequilibris als que s’enfrontaria a Catalunya tal sistema. També se’n critica la complexitat, una crítica que es podria estendre també a propostes com la de Magre i Font, que afegeixen a un sistema relativament senzill, la senzillesa era la seva aspiració, un sistema de vots ponderats territori-vots, que poc distaria de l’actual sistema en quant a representativitat es refereix, i que esdevé complex.
Enfront de la opció de les circumscripcions de nova fornada s’imposa la Vegueria com a unitat territorial útil per les seves dimensions i característiques. El darrer model presentat, el proposat pels experts el 2007, sembla acomplir bastant amb un continuisme respecte al sistema actual i alhora introduir canvis importants al destacar el territori i sobretot en la relació de la política amb els ciutadans, on les llistes obertes tindrien un paper determinant.
Es fa patent a la vista de les propostes presentades i dels problemes i les noves necessitats de les democràcies del s.XXI una reforma dels aspectes esmentats per a fer front als nous reptes que es plantegen.
Res de nou sota el sol 