La cooperació internacional en energies renovables: el cas del Mar del Nord i la producció eòlica off-shore

La creixent globalització obliga als governs dels diferents països a cooperar en la definició de les diferents polítiques que aquests apliquen. No n’és una excepció la qüestió de la energia, especialment amb la progressiva transició energètica cap a les fons renovables d’energia. La Unió Europea ha esdevingut en aquest sentit una excel·lent plataforma per a permetre l’intercanvi i creació de relacions entre els diferents governs que s’hi han vinculat. En el present article parlem en primer lloc de la cooperació intergovernamental i les relacions que existeixen entre diferents entitats. Posteriorment tractem la qüestió de les energies renovables i les polítiques dels països promovent la transició energètica, qüestió que enllaça amb el cas específic que tractem, el Mar del Nord, l’energia eòlica i els organismes de cooperació generats.

shutterstock_44703712-2

És un fet que durant molts anys l’Estat-Nació ha estat l’actor més important en la definició de polítiques i la seva implementació i lliurament. Els processos eren majoritàriament creats i coordinats a nivell nacional i els inferiors es dedicaven principalment a implementació i les funcions administratives. La cooperació intergovernamental ha esdevingut en els darrers anys un fet habitual. Existint en cas europeu la UE, han sorgit també iniciatives que cooperen al nivell nacional o sub-nacional. Les polítiques de coordinació entre diferents actors comporten una sèrie de beneficis molt rellevants a nivell econòmic i també polític i social. A nivell econòmic es redueixen els costos de transacció i s’incrementa la dimensió dels projectes, reduint costos i creant millors economies d’escala. A nivell polític i social es milloren les relacions i s’incentiva l’intercanvi cultural, tot evitant conflictes.

Un repte que requereix cooperació és la qüestió del canvi climàtic, que ha suposat, entre d’altres, un augment de la rellevància de les polítiques en energies renovables. Existeixen a nivell europeu compromisos per a reduir les emissions de CO2 en un 80/95% respecte els nivells d’emissions dels anys 90. Aquest objectiu se suma a d’altres, com per exemple la exigència de produir un 30% de la electricitat per vies renovables abans de 2020, totes elles recollides per les polítiques d’Energia de la UE. Les diferents iniciatives internacionals, com els acords de París de 2015 són uns alguns dels arguments que motiven la creació de l’acord que presentem a continuació.

Un motiu a considerar és també la situació del continent respecte a la dependència energètica de l’exterior, sent al UE el principal importador del món[1], ha comportat l’impuls de polítiques de producció local i sostenible d’energia. Països com Alemanya han augmentat el percentatge de producció renovable del 6 al 29% en tan sols una dècada i aspiren a deixar de dependre de l’energia nuclear el proper lustre.

El Mar del Nord és, en aquest sentit, una de les zones marines més explotades del món, a la pesca s’hi suma una elevat trànsit de vaixells, també la extracció de recursos naturals (gas natural i petroli), cablejats i conduccions submarines i més recentment també la aparició dels parcs eòlics marins. Els parcs eòlics marins han suposat una peça fonamental de la transició energètica de països com Dinamarca ja que són zones àmplies, amb vents més sostinguts i menor impacte sobre les persones i el territori. Aquesta complexitat i saturació d’usos ha portat als països de la zona a cooperar en pro d’una millor coordinació i reducció de costos, portant a una explotació sostenible de l’àrea.

És en aquest context, i considerant els atesos anteriors, que neix la idea de crear una cooperació formal entre els països que exploten els recursos o tenen sobirania sobre les aigües del Mar del Nord. L’acord[2], bastit en la forma d’una declaració política acompanyada d’un pla de treball, no crea obligacions legals als diferents països però constitueix un marc de treball per a la consecució dels objectius establerts. Amb l’aval de la UE i diversos dels seus organismes, el pacte el signen Bèlgica, Dinamarca, França, Alemanya, Irlanda, Luxemburg, Països Baixos, Noruega, Suècia, Regne Unit i el comissari d’Energia de la UE. La fita final és la cooperació i promoció de la energia eòlica off-shore (marina) de manera cost-efectiva, que permeti garantir una provisió sostenible i segura d’energia per als països de la zona i alhora una estabilitat i integració progressiva dels mercats elèctrics. L’ens es troba sota la tutela i suport del Benelux[3], que proveeix part de la infraestructura organitzativa.

El document de treball de l’acord estableix una sèrie d’objectius emmarcats en dos annexos consistents en la creació de les diferents comissions i grups de treball, que detallem a continuació. Trobem, amb els seus objectius descrits, el pla de treball fins al 2019, que contempla grups de treball per a la planificació de l’espai marítim, el desenvolupament de les infraestructures i regulacions de la xarxa elèctrica off-shore, el marc de suport i finançament de projectes eòlics i la regulació d’estàndards i normes tècniques del sector eòlic. Al segon annex s’hi contemplen els aspectes de governança i estructura de suport. S’hi inclou la incorporació de les estructures de cooperació prèvies en aquest àmbit, la creació dels grups de suport i la dinàmica de reunions i dels representants i càrrecs que en són responsables.

A mode de conclusió podem afirmar que l’exemple de la cooperació en matèria d’energia entre els països del Mar del nord constitueix un exemple de la progressiva globalització i interconnexió entre les diferents institucions i economies. Acceptar aquesta realitat i aprofitar-ne, de forma justa per a tots els actors, les seves potencialitats és un dels reptes que encaren les diferents països i governs els propers anys. Aquest repte inclou també als gestors públics, veritables executors de moltes de les polítiques necessàries.


[1] The World Factbook: Energy imports (Consultat el 11/12)

[2] Political Declaration on Energy Cooperation between the North Seas Countries: (https://www.government.nl/topics/energy-policy/news/2016/06/06/collaboration-between-countries-in-the-north-sea-region-for-more-wind-farms-at-a-lower-cost)

[3] Pàgina web del projecte: (http://www.benelux.int/nl/kernthemas/energie/nscogi-2012-report/)

Anuncis

La gentrificació i els barris

La ciutat ha esdevingut motor i epicentre de moltes de les transformacions polítiques i socials de les darreres dècades i segles. Amb un paper reforçat en un món globalitzat i caracteritzat per la relativa debilitat dels Estats, emergeixen conceptes com les ‘ciutats globals’ o la idea del hinterland, l’àrea d’influència de les ciutats, que en el cas de Barcelona s’estendria –depenent de l’autor- des del sud de França fins a Andalusia. Les ciutats contemporànies també enfronten els reptes del segle XXI, tals com la desindustrialització de les economies occidentals, la crisi de l’Estat del Benestar i el poder dels mercats enfrontat a les institucions públiques.

Un dels defectes perversos de l’acció dels mercats és la gentrificació. La sofisticació i major complexitat en la definició de problemes ha fet emergir una problemàtica que no és nova. El concepte de gentrificació defineix les dinàmiques de relleu o substitució del residents d’un àmbit determinat, normalment un barri. Aquest fenomen suposa la expulsió de bona part dels habitants originals d’una zona i, alhora, del seu capital social i xarxes de relació (Putnam, 1995). Aquesta dinàmica de recanvi de població no és desconeguda a la ciutat de Barcelona. Barris com el Gòtic o el Born han experimentat ja un canvi important de l’estructura i composició social.

2016-11-22_22-41-28

Pisos i habitacions ofertes per Airbnb al Poblenou (Font: Inside Airbnb)

Els factors que expliquen el sorgiment de dinàmiques gentrificadores són diversos però es troben entrellaçats. L’habitatge, com a mercat imperfecte, genera externalitats positives i negatives, generant per exemple segregació social segons renda. Barris anteriorment degradats o considerats “populars” han viscut en els darrers anys l’entrada de nous usos, tals com la restauració, l’oci nocturn o les activitats artístiques destinades a un consum de luxe o sofisticat. Aquesta ‘posada de moda’ de certs barris, cercant l’autenticitat, s’ha traduït en una alta demanda de pisos, suposant l’alça dels preus de lloguer. Aquesta pujada de preus i el canvi dels usos comercials fan inassolible per a moltes famílies la permanència al barri, optant per abandonar-lo.

Molt vinculat també al turisme en el cas de Barcelona, la gentrificació converteix d’aquesta forma barris humils en zones per a classes de rendes mitjes-altes (el Gentry, paraula anglesa per a definir la baixa noblesa i burgesia, i origen del concepte de gentrificació). Barris renovats en el seu aspecte, fins i tot podríem dir que millorats, però que plantegen la necessitat d’establir un consens sobre quins són els efectes desitjables i indesitjables d’aquest fenomen.

Les polítiques i institucions públiques també tenen una part important de responsabilitat en aquesta qüestió. Són impulsores de millores urbanes i plans de reforma que converteixen en desitjables algunes zones anteriorment oblidades. Existeix un dilema en la renovació i millora de l’espai públic, nous usos, parcs i jardins o nous equipaments porten lligats augments del valor de les zones, originant sovint processos gentrificadors. Un exemple, en part volgut, és la creació de la Rambla del Raval. La reforma, inscrita en el pla d’esponjament del centre de Barcelona, va suposar l’enderroc de nombrosos habitatges, creant un espai verd i nous equipaments en una zona secularment conflictiva. S’assigna des d’alguns autors un caràcter neo-liberal a la execució d’aquestes polítiques (Harvey, 1989), consistint en crear incentius per al mercat immobiliari i de ciutat que abans mencionàvem.

Si ens preguntem si totes les polítiques i processos de millora urbana generen gentrificació, la resposta és forçosament que no. Les institucions han de poder crear millores, incrementant el valor econòmic i social tenint en compte alhora les externalitats negatives. En aquest sentit convé implementar polítiques que evitin la temptació de l’especulació urbanística, també polítiques dirigides a aconseguir un major control de mercats com el de lloguer, un apolítica pública on Catalunya i Barcelona es diferencien molt dels exemples europeus, com constaten exemples com el 40% d’habitatges de tinença pública de la ciutat de Viena.

L’aspecte de la regulació de mercats, especialment dels usos i pisos turístics, esdevé una necessitat, evitant la transformació de zones residencials en zones turistificades com pot ser la Barceloneta. També es plantegen en alguns fòrums mesures com l’estudi de limitacions dels preus de lloguer. Cobren també especial rellevància les propostes de desenvolupament comunitari i els processos de deliberació pública tals com processos veïnals de decisió. Propostes transitòries com el pla Buits, impulsat per l’Ajuntament de Barcelona l’anterior mandat o les seves versions no tutelades pel sector públic, com són els horts urbans del ‘Forat de la Vergonya’ o els horts del Poblenou, constitueixen un exemple valuós de les noves lluites per la recuperació de la ciutat per a les persones.

La UE i la presa de decisions: El paper de les agències

L’actual Unió Europea (UE) neix el 1993 amb el Tractat de Maastricht, provinent dels primers acords supranacionals dels anys cinquanta del segle passat i els seus posteriors establert davant les necessitats econòmiques de lliure mercat i d’unitat política. Un dels objectius indissimulats de la UE ha estat la progressiva harmonització, interconnexió i en definitiva l’establiment d’un sistema polític supra-nacional en disposició de competir com a actor principal en el panorama internacional resultat de la unió dels seus integrants. Fins quin punt aquesta idea d’una UE forta i amb criteri unificat és real? Quin paper juga l’establiment d’un executiu central de la UE? Quin és el paper de les Agències respecte els Estats Membres (EM)?. En aquestes pàgines intentarem donar resposta a aquestes qüestions via l’anàlisi i observació de les agències de la UE i el paper que juguen l’executiu de la UE i els EM.

Un fenomen estudiat i previst per part dels autors de la acadèmia, els autors neo-funcionalistes, és la possibilitat de que la progressiva assumpció de competències, especialment les econòmiques, amb la creació de la les unions econòmiques conduís a una dinàmica de major assumpció de competències i poders (Rosamund, 2000). Aquest augment de poders de la UE es produiria especialment en l’àmbit de la decisió política. Aquest procés, que els autors han anomenat spill-over, que podem traduir per ‘vessament’, és el principi que definiria aquest progressiu eixamplament natural dels àmbits d’actuació fruit de les noves necessitats de coordinació. Aquest mateix mecanisme podria intervenir en la creació d’un centre executiu per a la UE, en ser el principal motor d’adquisició de competències d’aquesta.

A l’article de Egeberg i Trondal (Egeberg i Trondal, 2011) hi trobem els resultats sobre un estudi que realitzen aquests investigadors on es vol conèixer quina és la naturalesa de les agències independents de la UE. L’article es focalitza en determinar, via enquesta als seus directius, si les agències són un eina dels Estats Membres o en canvi són part de la formació d’un centre de govern i executiu a la UE. La importància de les agències en aquest procés recau en el seu paper regulador superior a les normatives estatals. És encertat afirmar que la majoria de noves lleis i regulacions que s’implementen avui en dia provenen de regulació europea, via Parlament i Agències europees. L’article conclou que les agencies se senten més properes a la Comissió Europea que no pas al Consell i els ministeris nacionals. No obstant, les juntes de decisió (boards) són ocupats en un nombre important per membres dels ministeris i les agències no controlen la implementació la majoria de casos. També en els casos més importants o exposats a opinió pública els països membres augmenten presència.

Les conclusions de l’estudi d’Egeberg i Trondal són vàlides com a estudi més qualitatiu  però resulten molt subjectives en basar-se en opinió dels directius. Aquesta via d’aproximació faria possible que tot i les “sensacions”, la política efectiva indiqués una altra cosa. En aquest sentit, potser una millor aproximació seria la observació i comparació dels resultats (l’outcome) de les seves activitats com a agència i com es duen a  terme les decisions. En la línia de trobar una influència estatal, la comparativa de les posicions dels diferents països i les postures finals de la UE serien un indicador interessant. Un exemple en seria les regulacions de les emissions per part dels avions i les mesures compensatòries que les companyies aèries havien d’afrontar. Aquest tema va ser origen de molts debats i negociacions entre els països amb interessos divergents, i el resultat final va ser una posició en la mitjana dels postulats agregats (Hix  i Hoyland, 2012).

Amb la comparativa entre dues agències intentarem establir quin és realment el paper de les agències en relació als Estats Membres. Les agències seleccionades són l’Agència Europea de Seguretat Aèria (EASA) i Fronteres Exteriors (FRONTEX). En veurem la història, organització i competències. Intentarem posteriorment lligar aquestes agències i el seu funcionament amb la efectiva aparició d’un executiu europeu o, en el seu defecte, la seva existència com a  instrument de gestió.

Comencem amb l’Agència Europea de Seguretat Aèria (EASA). La EASA té el seu origen en les Joint Aviation Authorities (JAA) que des de la seva creació als anys 70 han desenvolupat una tasca de certificació i estandardització de les condicions tècniques de les aeronaus i les seves peces, com ara motors, per a la Comunitat Econòmica Europea. Les seves lleis de regulació no tenen força de llei sinó de recomanació i des del 2003 tenen tota la autoritat reguladora en vols a excepció de la seguretat en vol, de la que se n’ocupa l’EASA. Creada l’any 2003, l’EASA és l’encarregada d’unificar els estàndards dels diferents estats membres i els membres de la EFTA en les qüestions d’aeronavegació i seguretat en vol, també de la protecció mediambiental derivada de l’activitat de les aeronaus civils i companyies.

A diferència de les recomanacions i lleis de la JAA, l’EASA té autoritat legal dintre de la UE i les seves publicacions són d’obligat compliment. La producció de normes per part de l’agència engloba els àmbits de la normativa en aviació Civil, la provisió de suport tècnic a la Comissió Europea i Estats Membres i la inspecció, formació i implementació de les mesures d’uniformització de la legislació. En casos com el de la regulació de la contaminació i les mesures pal·liatives vist abans, els debats tècnics agafen major relleu, en detriment de les juntes d’experts.

En el cas de FRONTEX, la seva història com a entitat no es remunta tant enrere. Creada el 2004, l’agència FRONTEX té el seu origen en la creació de l’espai Schengen l’any 1990. Aquest acord comportava la eliminació de les fronteres entre els estats signataris i la existència de barreres o fronteres exteriors entre aquests estats i els que no n’eren signataris. Aquestes fronteres exteriors van recaure en només alguns Estats, fent necessari un repartiment dels costos d’aquest servei, que es va fer via mecanismes de compensació. També va ser necessària una política d’asil i entrada comuna per a tota la frontera exterior, fet que va comportar una homogeneïtzació dels criteris. El 1999, aquests mecanismes i política es van incorporar, via Tracta d’Amsterdam, al marc de la UE. Es van crear llavors diversos consells i seus per tractar diversos els aspectes relacionats amb la migració i fronteres.

Va ser el 2004 quan la mateixa regulació que establia l’EASA estableix també el FRONTEX com a agència europea. La tasca principal de l’agència és la gestió integrada de la frontera seguint els criteris de la Carta de Drets Fonamentals de la UE. Aquesta missió inclou competències en coordinació d’operacions per terra, mar i aire, entrenament d’equips, anàlisi de riscos i assessorament o la provisió d’una gran capacitat de resposta entre d’altres gràcies al seu equip. Un dels aspectes més visibles de FRONTEX ha estat la seva tasca de coordinació en les missions  de rescat d’immigrants en alta mar que s’han produït especialment a les costes italianes. El recorregut d’aquesta missió, però, ha estat el mateix que el de la durada del pressupost que els EM hi ha dedicat. En aquests casos, com en d’altres com la obertura de fronteres als asilats, la rellevància de les qüestions tractades i els recursos i actors implicats han deixat en segon lloc el paper de l’agència com a ens decisor, esdevenint aquesta un mer nexe de coordinació.

De la comparativa entre EASA i el FRONTEX en podem extreure diverses conclusions. En primer lloc trobem que les afirmacions de l’estudi de Egberg i Trondal respecte la implicació dels Estats Membres (EM) segons la dimensió pública del tema es confirmen, esdevenint una acció molt més limitada per l’acció dels EM. No obstant convé recordar que la sobirania sobre el territori i les fronteres és un dels aspectes sobre els que els Estats en general recelen més de cedir competències. En segon lloc podem veure que també el nivell de competències de les agències s’ha anat incrementant de forma gradual o de forma important gràcies als Tractats, tot dintre del procés d’integració europea. Aquest procés gradual ha estat visible els darrers cinquanta anys i explica l’actual UE.

En conclusió, podem afirmar que tot i observar que les agencies juguen encara un paper secundari, són sovint sobrepassades per les accions del Consell o dels EM en formats bilaterals o multilaterals. No obstant, s’està produint un procés d’spill-over a nivell europeu que tot i comportar també problemes de legitimitat i de Rendiment de Comptes, crea un marc comú de relacions ampli i competitiu a escala global. La necessitat per exemple de crear una moneda única és un exemple d’spill-over iniciat amb la creació del lliure mercat. Ja en els nostres dies, les actuals pressions per a una fiscalitat única europea són producte de l’existència de l’Euro, i això incentiva de forma clara la emergència d’un govern comunitari i les seves agències regulatives corresponents.


Bibliografia:

Rosamund, Ben (2000): Theories of European Integration. Palgrave.

Egeberg i Trondal (2011): EU-level agencies: new executive centre formation or vehicles for national control? a Journal of European Public Policy 18:6, pp. 868-887.

Hix y Hoyland. (2012): ´Introducción: Explicación acerca del sistema político de la UE`, en Sistema Política de la Unión Europea,  McGraw Hill, pp. 1-19.

Hix, y Hoyland (2012): ´Partidos: Competición y Organización; y Representación de Intereses` a Sistema Política de la Unión Europea,  McGraw Hill, pp. 139-189.

Lelieveldt, Herman y Sebastiaan Princen (2011): ´Agenda-setting, Decision-making and Implementing policies` a The Politics of the European Union, pp. 205-273.

Pàgina de EASA: https://www.easa.europa.eu/ (Consultat el 8/7/2015).

Pàgina del FRONTEX: http://frontex.europa.eu/ (Consultat el 8/7/2015).

La Regulació de l’Energia a Espanya i els conflictes d’interessos.

Les agències reguladores juguen un paper clau en la gestió de moltes de les esferes de l’economia d’un país. La interrelació entre aquestes agències, el poder polític i els poders econòmics ha estat en el cas espanyol i en altres casos una constant font de suspicàcies. La existència de moviments polèmics en assignacions de contractes i concursos esdevé, juntament amb l’existència de ‘portes giratòries’ entre els poders públics i l’empresa privada, un motiu de preocupació important. En el cas que ens ocupa tractarem la relació entre aquests actors en l’àmbit de l’energia, la seva regulació i els seus actors tot intentant assignar algunes responsabilitats en el sector específic de la gestió de l‘energia a Espanya.

Germany Debates Renewable Energy Investements

HOHENHAMELN, Alemanya. (Fotografia de Sean Gallup/Getty Images)

Comencem en primer lloc amb l’estudi de Xavier Fernández i Marín, Jacint Jordana i Andrea C. Bianculli (Fernández  i Marín et al., 2015) sobre les Agències reguladores i la seva independència del poder polític. Referit al paper de les agències en el cas espanyol, la investigació aboca una mica de llum respecte al paper que juguen aquestes agències reguladores i la seva relació amb el poder polític. Analitza entre d’altres la durada en els càrrecs i el perfil dels membre de les juntes de govern d’aquests ens. Alhora, l’estudi vol detectar quines són les dinàmiques de canvi en el càrrec i quines en poden ser les motivacions principals. L’estudi revela que vora un 40% dels membres de les agències té vincles polítics, també que un 45% dels membres són funcionaris. Aquestes dades són, però, similars a les d’altres països europeus.

Un resultat sorprenent que trobem a l’estudi és que aquells reguladors amb connexions polítiques i escollits via parlament han tingut més estabilitat en el càrrec que els escollits per altres vies. La capacitat d’adaptació al nous governs i els mètodes d’elecció, així com la tendència a governs sense majoria absoluta són factors que haurien contribuït a la estabilitat general de les agències i els seus membres. A continuació veurem, tot analitzant el cas de la antiga Comissió Nacional de la Energia, si les conclusions de l’estudi es compleixen en un cas específic, especialment aquelles referides a la composició dels consells i als efectes dels canvis polítics.

Comencem, doncs, pel cas de la Comissió Nacional de l’Energia (CNE), des de 2013 incorporada dintre de la nova Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència (CNMC). Va ser creada l’any 1998, per encarar la progressiva liberalització, reordenació i privatització de la producció i distribució dels mercats d’energia. Les seves funcions abasten tots els àmbits de l’energia, tenint competències normatives, executives, sobre els mercats i la lliure competència, de resolució de conflictes i responsabilitats, i en temes d’inspecció. Tot i les seves competències, un informe de PwC (PwC, 2011) evidencia que, per exemple en la fixació de tarifes, existeix un organisme regulador independent, la CNE, però que en canvi les seves propostes no tenen força de llei ni tampoc té una capacitat sancionadora com sí en tenen la resta d’organismes a Europa.

Des de l’any 2013 la CNE va ser incorporada a la nova CNMC, que uneix en un sol òrgan les agències d’Energia, Telecomunicacions, Transport i l’antiga Comissió de la Competència. Si passem a observar la composició del seu darrer consell com a agència separada, gràcies a la informació existent al web, trobarem detalls interessants. En primer lloc, convé assenyalar que del total de set membres del consell, sis més el President del consell, quatre han ocupat de forma clara responsabilitats vinculades a càrrecs de partit tals com alcaldies, seients al Parlament, etc. També veiem que, en els perfils professionals abunden els enginyers i els juristes, amb tres membres de cada ram, el darrer membre era economista. Aquesta composició, que inclou un parell de membres provinents del PNB i CiU, ens permet veure la seva designació per quotes del legislatiu, com podria ser en designacions com la del Tribunal Constitucional, amb places destinades als partits “nacionalistes”. Aquesta és una norma informal que s’ha vist repetida en molts àmbits les darreres dècades. En termes generals, doncs,  la composició del consell encaixaria amb el descrit per l’estudi anterior.

De l’actuació de la CNMC en podem destacar el paper important que juga en la entrada de nous actors al mercat energètic i el control de les condicions de lliure mercat i inspecció. Aquestes tasques han estat qüestionades algunes vegades, però un article de Jorge Fabra a el diari El País ens dona algunes pistes del que podria estar passant quan parla de la reforma de tarifes finalment (pendent des de feia un lustre) aplicada: “las críticas y las soluciones que desde hace años algunos expertos en electricidad venían planteando a este asunto de las subastas –los primeros antecedentes se pueden encontrar ya en el año 2008 en la documentación disponible de la antigua Comisión Nacional de la Energía-“. Com podem veure, l‘acció ministerial aniria, en alguns casos si més no, en contra o fent cas omís dels consells de l’antiga CNE. Esdevé llavors pertinent moure el focus cap al govern i el Ministeri responsable de la qüestió.

I quin és el paper del govern? Especialment via el Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme, el govern estatal és el responsable final de la legislació en aquestes matèries. Fent un repàs a la premsa trobem que existeixen moltes polèmiques vinculades al sector energètic fortament vinculades al Ministeri, com pot ser el Projecte Castor o la retirada de les ajudes a les energies renovables. En aquest sentit molts han acusat als diferents governs estatals i regionals d’haver teixit una estreta relació amb les grans empreses energètiques, i també d’altres sectors, per a beneficiar-les. Aquetes empreses retornarien els favors rebuts per part dels governants amb places altament retribuïdes als consells d’administració d’aquestes. L’ existència d’aquestes ‘portes giratòries’ pot esdevenir una de les principals vinculacions entre empreses i polítics, més enllà del paper de les agencies reguladores.

El concepte de portes giratòries implica l’obtenció de beneficis privats a costa de pèrdues públiques. Existeix un aproblemàtica en aquest sentit entre la necessària higiene política de fer una rotació dels governants i el risc de que, donat aquet caràcter temporal puguin prendre decisions encarades a garantir uns ingressos en el futur. En el cas espanyol i en el d’altres països com França existeixen lleis d’incompatibilitat que impliquen anys d’espera entre el cessament d’activitats públiques i l’ inici d’activitats privades en àmbits sensibles per a la sector públic. Tot i el règim d’incompatibilitats existent, podem trobar un gran nombre de polítics, inclosos expresidents, ocupant càrrecs en algunes de les empreses més importants del país. Convé destacar que el concepte de portes giratòries s’utilitza aquí més per relacionar polítics i sector privat mentre que a la resta del món el concepte es troba més encarat a la fuga o transferència d’experts i treballadors, que no polítics, entre els sectors públic i privat.

A mode de conclusió podem afirmar que existeixen actuacions polèmiques i pràctiques dubtoses en la gestió i polítiques d’energia. No obstant l’anàlisi de l’acció i mesures polítiques sembla confirmar que el gruix d’aquestes intervencions vindrien donades dels del govern, i que en aquest cas al CNE i actualment la CNMC no tindrien un paper especialment rellevant al estar mancades de molts dels poders necessaris en regulació. L’agència es troba, segons la majoria de fonts, relegada a assessorament en el cas de les polítiques en energia. Aquesta situació, en el cas espanyol, on els partits han estat reticents a deixar la política energètica en mans d’agències independents no és extensible ni a tots els contextos de l’ Estat amb agències involucrades ni a d’altres àmbits. Esdevé un factor clau una independència efectiva i poders reals per part de les agències corresponents.


Bibliografia

Fernández  i Marín et al. (2015):  ‘Are regulatory agencies independent in practice? Evidence from board members in Spain. a Regulation & Governance.

Pàgina de la CNE: http://www.cne.es/cne/contenido.jsp?id_nodo=3&&&keyword=&auditoria=F (Consultat el 9/7/2015)

Informe PwC “Diez temas candentes del sector energético”: https://www.pwc.es/es_ES/es/publicaciones/energia/assets/diez-temas-candentes-del-sector-electrico-espanol-para-2012.pdf , pp 10. (Consultat el 9/7/2015).

Article de Jorge fabra: http://economia.elpais.com/economia/2014/02/14/actualidad/1392374160_215740.html (Consultat el 9/7/2015).

A 100 dies del 27-S

Els partits polítics engeguen la maquinària per a convertir el proper 27-S en un èxit esclatant.


Amb la voladura, més o menys controlada, de Convergència i Unió aquesta setmana es clarifica un dels fronts més importants de l’independentisme. A partir d’ara, Artur Mas tindrà llibertat de moviment per a configurar un llista d’ampli espectre, tot acollint la previsible diàspora d’UDC i també personalitats de diferents àmbits de la societat. Tot plegat, començarà a cristal·litzar-se avui amb la presentació a Molins de Rei de les línies mestres d’aquesta nova candidatura. [Edito 15:14 20/6]: Sembla ser que Mas ha embogit (sí, embogit), i reincideix en la idea de fer una OPA més o menys hostil al conjunt de la societat civil (ANC, Omnium, AMI), demanant-los de fer ells la llista “de país” en qüestió. Molt decebut.

Artur Mas (Font: Racó Català)

Artur Mas (Font: Racó Català)

Mentrestant, Esquerra Republicana de Catalunya va fer ahir la seva proposta de candidatura àmplia, tot acollint les diferents sensibilitats que, des d’una òptica social, apostin per la independència de Catalunya i la construcció d’una República. L’aposta per captar ex-federalistes, verds i altres sectors socials progressistes és clara. L’estratègia agregadora d’ERC espera obtenir resultats de gestos com el vot favorable a l’investidura de Colau a Barcelona o els pactes progressistes de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on ERC es va convertir el darrer 24M en segona força.

Oriol Junqueras (Font: El Singular)

Oriol Junqueras (Font: El Singular)

En el cas de les Candidatures d’Unitat Popular, un cop refusada l’oferta de Teresa Forcades i Procés Constituent, s’encaminen cap a la construcció d’una candidatura d’esquerra rupturista via la crida Constituent. Sigui amb Antonio Baños o amb un altre candidat, el repte de les CUP serà canalitzar i conduir cap al Sí el major nombre de vots rupturistes en clara competència amb la grisor nacional d’una hipotètica Catalunya en Comú (ICV-Podem).

Antonio Baños (Font: eldiario.es)

Antonio Baños (Font: eldiario.es)

La voluntat d’aquests moviments? Sumar el màxim de gent al Sí en unes eleccions que seran decisives per al futur del país. Gabilondo ho té clar, si el 27 de Setembre guanyen les forces independentistes comença la construcció d’un estat, les seves estructures, i la redacció d’una Constitució. Un Procés Constituent Català en tota regla.

Crisis and new leaderships

We are facing the 8th year of crisis in Europe and Spain. The issue I am going to talk about comes from early times but has taken a quantum leap due to the economical situation, especially in continental Europe and Spain. The emergence of neoliberal discourse and trends and the steadily growing application of such policies it’s been clearly seeable in recent years. A defenestration of the State and its paper on economy, combined with a refusal to taxes and welfare policies appeared early in the 70’s Britain and USA by the hand of Reagan and Thatcher.

Nowadays, this discourse is being extended by Right politicians (being helped by leftist ones), the media and business world. Progressive forces have fallen into that trap, leading sometimes the fight against taxes, forgetting its redistributive and social commitment. In this context of inequality and rising instability of labor and labor rights, Social democrat parties faced the crisis with the same tools and discourse as right ones, bringing to a huge discontent on voters. Looses that main parties suffered flowed to an emerging parties have focused their strategy on catch that voters with easy messages. As an example it is interesting to look at the French case, where FN grew with a huge amount of ex-PCF voter’s support. Not only far right parties were benefited from the down of the catch-all parties but also the far left and undefined too.

In the Spanish case, privatization of public companies started in the last years of the 90’s, but the main neo-liberal discursive attitudes increased with the financial crisis in 2007. Affected by specific problems like the construction bubble, the economical situation turned dramatically into bad country performance indicators. With some of the highest unemployment rates in EU members, one of the most repeated sentences was “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats” . That statement justified the implementation of cuts on social services like education or health. At the same time, banking companies had several problems in European and Spanish context and had been helped by EU governments with thousands of millions of Euros. That shed light on the two faces of neo-liberalism, against state in taxes and services but providing help and safe place for big business like banking. Instead of real liberal practice, the model we are facing is about plutocracy, a dystopia that could become real.

Coming back to Spain, as Ian Bruff article* says, the Indignados, a spontaneous social movement, despite its ephemeral existence, put the basis for new leadership and a new political discourse. Recently we have seen that political changes drove in the last local elections to a more multi partisan parliaments and councils. New parties rose and changed the political interplay. There will be an opportunity for changing the actual dynamic.

Indignados in Barcelona (Font: elsingular.cat)

Indignados in Barcelona (Font: elsingular.cat)

One of the main problems of that new movements and political parties will be that they have created a huge movement and reached lots of votes with the “enemies” rhetoric, where, as we have seen in Occuppy, there are the people, the 99% versus the 1%. It is an extremely useful message to bring together large electoral majorities but fragile when you pretend to change the system and make politics. Changing voters frame specially conception bout economy and policies, like the taxes, is going to be a hard job. Defining new priorities is going to be one of the most important achievements. As Bruff’s article highlights, they must break the frame of discursive and political basis of the status quo and bring us to new ways of doing politics.

The self proclaimed “new politic” is about justice, as one of its main claims. One important lesson is to realize that the Left organizations should not only manage the state and laws in a progressive way and keep for interests already fixed. A recovery on the economical indicators should not make us forget the inherent inequalities of the system and the necessary policies of redistribution.


*Bruff, Ian (2014): The Rise of Authoritarian Neoliberalism, a Rethinking Marxism, vol. 26, n. 1. Pp. 113-129.

“El Procés serà d’esquerres o no serà”

Em disculpareu el tremendisme del títol, però crec que s’entendrà què vull dir.

La victòria de Barcelona en Comú, encapçalada per Ada Colau, és una prova fefaent de la demanda ciutadana d’un canvi en les polítiques socials i econòmiques d’aquest país. És un vot amb ganes de canvi, de transformació i de transparència que no podem ometre, tot i les esmenes que es poden fer al projecte. Alhora, l’independentisme d’esquerres ha quadruplicat els seus regidors, sumant ERC i CUP un total de 8 regidors, Convergència en tindrà ara 10, no ho oblidem.

Resultats a Barcelona  (Font: Diari ARA)

Resultats a Barcelona (Font: Diari ARA)

L’exemple de l’SNP a Escòcia les darreres eleccions és l’exemple de com la vinculació entre procés nacional i progrés social és una suma guanyadora. El programa social i nacional han d’anar de la mà, promovent polítiques encarades al bé comú, redistributives i dirigides a reduir les desigualtats de la nostra societat.

Barcelona és un toc d’atenció, i la millor oportunitat que té el país per a guanyar el proper 27 de setembre. De la intel·ligència d’ERC, CUP, l’ANC i especialment CiU en dependrà l’èxit de l’independentisme. Incorporar tota aquesta gent, els nostres laboristes, al projecte de la República Catalana serà la clau de la victòria. I un concepte és clau: “El Procés Constituent”.

Barcelona davant les urnes

Les eleccions municipals tenen molt a veure amb el procés d’independència, o no, la lectura d’uns i altres dependrà de com vagin els resultats. Aquí us deixo dos possibles pronòstics.

Hem patit les darreres setmanes una autèntica guerra d’enquestes entre els diferents mitjans de comunicació, les vendes manen. I també la influència que les enquestes i mitjans poden tenir els electors (de com C’s ha passat de no existir el gener a ser decisiu gràcies al bombo de certs mitjans en podríem parlar molt).

Posats a aventurar resultats, m’he decidit a fer la meva estimació per a aquestes eleccions, la teniu a continuació:

La meva porra per a Barcelona

Com podeu veure, pronostico una victòria de CiU, però aquesta victòria (frec a frec amb Barcelona en Comú) dependrà de ben segur dels indecisos, on trobem segons les darreres enquestes un contingent important que dubten entre CiU i ERC. Dependrà de la percepció de risc (per al “Procés”, s’entèn) que aquests votants tinguin respecte d’una hipotètica victòria de Colau que es decantin per un o altre. Si hi ha por, serà un vot estratègic, que pot augmentar els 10 regidors que otorgo als de Trias. En canvi, una tranquilitat respecte a la continuïtat del procés (amb Colau alcaldessa o sense) va en favor d’ERC que podria augmentar els 6 regidors a costa de CiU.

Actualment CiU i ERC sumen 16  regidors a l’Ajuntament de Barcelona. En la meva previsió en sumarien 18 amb l’entrada de les CUP. Hem de recordar, per exemple, que en les darreres eleccions europees ERC va obtindre 126.000 vots, sumats als 121.000 de CiU. El pivotatge de part dels votants entre aquestes dues formacions pot fer variar en gran mesura els resultats d’ERC i de CiU*. Tot i l’augment de participació, que prevec sigui d’entre el 60 i el 65% uns 10 punts més que el 2011) no sembla que hagi d’afavorir especialment al sobiranisme, es pot produïr una situació com la de 2012, amb una pujada equilibrada entre els blocs sobiranista i unionista.

En el cas de PSC i ICV sumen ara 16 regidors, en el meu pronòstic en sumen 14, però tant BeC com PSC serien a prop del desé i sisé regidors respectivament. No es pot descartar en absolut en victòria de Colau donat el caràcter de part dels indecisos.. En el cas del PP i C’s, es repartirien l’antic espai i regidors del PP actual, amb lleugera mossegada en el votant del PSC.

Finalment, la CUP aconseguiria l’entrada gràcies a la bona dinàmica nacional, amb líderatges coneguts i una entrada de vots importnat de perfils de votant tant d’ERC, com CiU i BeC. Part important d’aquest votant atípic gràcies la bona imatge donada el 9-N. D’altres candidatures, com Millor Barcelona, només se’n pot esperar uns milers de vots perduts degut a la barrera electoral del 5%.

Com he dit això és una estimació, una porra, i ben bé pot ser que me l’hagi de menjar amb patates, com també li pot passar a Andreu Barnils. La nit electoral portarà de ben segur moltes sorpreses, esperem que bones.

En tot cas, espero que aneu a votar el proper 24 de maig!

*PS: En el cas de “relaxament” de cert sobiranisme repecte a Colau, en podem trobar amb:

BeC: 10, CiU: 9, ERC: 6, PSC: 5, C’s: 5, PP: 4 i CUP: 2.

Una part de mi em diu que aquest pot ser realment el resultat, pels mateixos motius exposats a dalt.

Parlem de la Llei Electoral

Tots els sistemes democràtics tenen Parlament, i tots els Parlaments es formen d’acord a unes normes, normes que es troben fixades al majoria de casos en la llei electoral, i Catalunya no n’és la excepció. És ben sabut que la actual llei que determina la configuració d’escons del Parlament del nostre país ha estat qüestionada en un moment o altre per bona part dels grups polítics de la cambra catalana. Alhora és prou conegut que aquest debat no ha ocupat gairebé mai la centralitat política a Catalunya amb excepció d’un breu període en la època del Govern d’esquerres. Això pot ser degut al relatiu bon funcionament de l’actual sistema així com la conveniència del mateix per a uns i el desacord per a canviar-lo per part de tots. Això no exclou, però, la possibilitat en un futur de millorar l’actual sistema.

Aquest és un article la intenció del qual és compilar algunes de les propostes de creació de la Llei Electoral Catalana més significatives realitzades per experts, fundacions o el propis partits. Començant amb la història del propi Parlament, en faré un brevíssim repàs que permeti entendre el panorama polític. Passant després a les principals crítiques i possibles millores de la actual llei electoral. Procedirem més endavant a exposar algunes de les més rellevants propostes de reforma, començant per la realitzada pels partits. Finalment n’extraurem algunes conclusions útils. Així doncs, comencem amb la història del Parlament , la cambra legislativa de Catalunya i encarregada alhora de la elecció del President de la Generalitat.

El Parlament de Catalunya té els seus orígens en la seva configuració actual, obviant la etapa Medieval i Moderna de les Corts, en la creació del mateix a posterioritat de la proclamació de la República l’any 1931 desenvolupant-se legislatures entre els anys 1932 i 1939 durant els quals seria força hegemònica la ERC de primer Francesc Macià i més tard Lluís Companys. Malauradament el Parlament es veié forçat a l’exili l’any 1939 amb la victòria franquista a Espanya i Catalunya. La mort del dictador va permetre l’any 1979 el restabliment del Parlament de Catalunya juntament amb la Generalitat, sent aquestes les úniques institucions de la època republicana recuperades.

Parlament de Catalunya (Font: Parlament.cat)

Parlament de Catalunya (Font: Parlament.cat)

La primera legislatura s’iniciaria l’any 1980 amb el govern de CiU, encapçalat per Jordi Pujol, amb el suport d’una ERC minorada respecte als temps republicans. Des d’aquest moment i fins al 2003 es van succeir els governs de Pujol, ja fos amb majoria absoluta o en minoria amb suports externs. Un fet polèmic va succeir els anys 1999 i 2003, i és que el Partit Socialista va guanyar les eleccions per un estret marge de vots però el repartiment electoral va atorgar en ambdues ocasions més escons a CiU, escenificant alguns dels problemes de la llei electoral. Les eleccions del 2003 van permetre per primer cop el canvi polític a Catalunya formant-se el primer dels dos tripartits, un pacte de govern dels partits d’esquerres, ERC, ICV i PSC, que va portar Pasqual Maragall i més tard José Montilla al Palau de al Generalitat. Finalment CiU, amb Artur Mas al capdavant guanyen les eleccions el 2010 i fins ara, moment en que ens trobem en plena campanya electoral altre cop després d’un mandat de 2 anys, el més curt fins ara.

Passarem ara a la llei que regula la elecció del Parlament. La llei electoral que s’aplica actualment a les eleccions catalanes no és, com semblaria lògic pensar, la llei catalana, i això és així perquè els partit polítics catalans han estat incapaços en aquests darrers trenta anys d’establir un model propi per discrepàncies entre ells. Així doncs, i des de fa tres dècades, s’utilitza a Catalunya la llei electoral espanyola, la de les eleccions generals, de forma “transitòria”. La llei divideix els escons en províncies i realitza el repartiment d’escons en base al sistema d’Hondt tenint en compte una barrera electoral del 3%. S’ha de dir que el funcionament d’aquesta llei ha estat relativament bo a Catalunya en comparació amb l’Estat en les eleccions generals, gràcies especialment a la major magnitud de les circumscripcions, les quals comencen a representar de forma fidedigna els vots a partir dels 7 escons en el sistema d’Hondt. S’assoleixen, per tant, taxes de representativitat del 96% a l’índex de Rose en els darrers comicis. Malgrat això, el gran pes del territori en detriment de la població, juntament amb la necessitat de representar-lo degudament és un dels grans problemes de la actual llei. Altres problemàtiques o problemes plantejats són la poca relació votant-representant, especialment important en un moment en que prolifera la desafecció política. La promoció de la participació, en un moment en que es produeix un ascens constant de l’abstenció, o el manteniment de la proporcionalitat escó-vot.

Per a suplir les mancances esmentades i tenir una llei electoral pròpia, els partits polítics, institucions, fundacions i experts han plantejat en nombroses ocasions els darrers anys els seus models per a una Llei Electoral Catalana basant-se en exemples d’altres països en moltes ocasions i adaptant-los a la realitat catalana.

Presentaré en primer lloc les propostes realitzades pels partits polítics per a més endavant presentar algunes de les propostes dels experts:

Jaume Magre, realitza l’any 2006 un estudi on trobem les postures dels diferents partits davant el procés de creació de la Llei Electoral Catalana. En aquest cas podem constatar la unanimitat dels partits en aspectes com són la Barrera electoral, que es mantindria al 3% actual, el nombre d’escons de la cambra o el format de les llistes. Hi trobem però també aquells aspectes que finalment van fer naufragar el projecte, elements de gran importància com la configuració i magnitud de les circumscripcions. Són un problema a l’hora de posar-se d’acord la dicotomia entre circumscripció única, defensada per PSC i ICV, partits amb major implantació urbana o circumscripcions, menors o majors, al territori, com defensaven ERC i CiU, qui defensaven la preeminència de la vegueria, aprofitant el seu major nombre de vots a comarques. En aquest sentit CiU proposava un sistema mixt inspirat en el sistema alemany amb unes circumscripcions que serien les comarques i els districtes de Barcelona ciutat, uninominals, un altre conjunt d’escons escollits de forma proporcional, en la línia de la proposta d’Agustí Bosch que presento a continuació. Aquesta proposta consolidaria un bipartidisme territorial gens recomanable.

Començo doncs amb la sèrie d’estudis i propostes realitzades amb Agustí Bosch , qui presentava l’any 1995 una proposta de Llei electoral basada en el sistema electoral mixt alemany. Aquesta proposta buscava resoldre, entre d’altres, el dilema territorial i les problemàtiques derivades de la poca relació del ciutadà amb els representants. Per aquest motiu establia 57 circumscripcions electorals on amb un vot s’escollia un representant de forma uninominal, ja fos amb llistes obertes o no, i amb un altre vot es triava una llista d’àmbit nacional.

Posteriorment, i de cara a constituir el Parlament, es repartirien entre els partits polítics els 135 escons de forma proporcional i es conformarien els grups parlamentaris. Finalment els escons dels diferents partits sorgits de les circumscripcions es restarien del total d’escons dels respectius partits fent que la suma dels candidats via circumscripció i via llista fos igual al nombre proporcional que pertoca a cada partit, mantenint-se per tant la proporcionalitat. Alhora l’autor estableix un sistema de correcció territorial que a grans trets el que faria seria adjudicar els escons nacionals al percentatge concret de vot als partits corresponent als diferents territoris, garantint la representativitat territorial.

Finalment l’autor inclou la possibilitat d’aplicar la nova Llei Electoral en etapes per a evitar confusions i facilitar l’acord polític. Magre, en una proposta de Llei posterior criticarà diferents aspectes d’aquesta proposta com són la dificultat d’aplicació en un territori amb tantes desigualtats, especialment poblacionals, el caciquisme o localisme dels candidats uninominals i la dificultat de comprensió del sistema entre d’altres.

Una altra proposta és la que presenten diversos autors en un estudi de la Fundació Pi i Sunyer. En aquest cas, la proposta s’orienta més a garantir la proporcionalitat del vot, sense oblidar el marc territorial, les vegueries en aquest cas. Aquest estudi planteja l’existència d’una circumscripció única de 135 diputats, el repartiment dels quals seria totalment proporcional donada la seva magnitud electoral i, com citen els autors parafrasejant Rovira i Virgili, reforçaria el sentiment nacional català. Cada partit repartiria llavors internament aquests escons entre les 7 vegueries + Barcelona on s’haurien presentat llistes amb diferents candidats respectant el percentatge de vot sobre el total de vots del partit, lligant els representants al territori, d’aquesta manera es mantindria al proporció de representants territorials als partits. Alhora podrien ser llistes amb vot preferencial regional, promovent un major dinamisme democràtic.

Una mesura que proposen els autors és la reducció de la barrera electoral fins a l’1,5% permetent la entrada de partits més petits i així augmentar la representativitat del Parlament però sens arribar a una situació de bloqueig. També dintre del mateix estudi de la fundació Pi i Sunyer apareix una proposta de Llei electoral realitzada per Jaume Magre, a qui hem fet referència anteriorment, i Àngels Pont. Magre i Pont proposen crear un sistema electoral els màxims exponents del qual siguin la proporcionalitat, la simplicitat, la representació del territori i la revitalització dels partits. En aquest sentit proposa una única circumscripció de 135 escons on es repartirien els representants via llei d’Hondt amb barrera del 3%.

A posteriori, i com es produïa amb el model de Bosch, es repartirien els escons en circumscripcions, 13 a l’exemple, en base al percentatge de vots del partit obtinguts en aquestes amb la important diferència que per al càlcul proposen ponderar el repartiment dels escons, la qual cosa afavoriria moderadament a les zones poc poblades amb grans extensions de territori. Això no seria un gran problema per a les zones més poblades per el que els autors anomenen utilitats marginals decreixents d’un nombre molt gran d’escons a les zones més poblades la cessió dels quals a zones menys poblades no suposaria un gran problema.

Així doncs, aquest sistema que intenta ser simple acaba resultant prou complicat, Amb tot, compleix els objectius de representar el territori i dinamitzar els partits. Arribem finalment a l’any 2007, quan es va redactar una nova proposta per part d’una comissió d’experts. Aquest projecte prioritzaria la representació territorial a la proporcionalitat dels escons assignats, encara que aquest darrer punt dependria de la magnitud de circumscripció mínima finalment establerta. Aquesta Llei Electoral establiria les Vegueries, les 7 més Barcelona ciutat, com a circumscripció electoral i tindrien un mínim de 2 escons adjudicats, excepte Barcelona i AMB. A partir d’aquí es repartirien els 123 escons restants segons la població del les circumscripcions. Els partits s’adjudicarien els escons seguint la llei d’Hondt a cadascuna de les Vegueries, les quals tindrien una barrera electoral del 3%.

El sistema permetria la aplicació de llistes obertes o preferencials, cosa que afavoriria la dinàmica política i el contacte amb el ciutadà en detriment de l’amiguisme i altres. És interessant observar les projeccions realitzades pel GESOP , les quals mostren els resultats del Parlament resultant amb aquest sistema, un Parlament on CiU guanyaria 5 escons respecte als actuals, alhora que PSC i ICV en perdrien 1 cadascú i Solidaritat 3. Vista la distribució d’escons, es constata, però, un problema amb la magnitud d’algunes circumscripcions, com pot ser el Pirineu, massa petites per a poder representar adequadament la seva diversitat i també la possible conveniència d’un sistema de càlcul que afavorís més als mitjans i petits partits.

Vistes les propostes anteriors podem veure que hi ha una important divergència en alguns aspectes entre les diferents opcions contemplades en aquest recull i en altres propostes realitzades. En comú tenen el manteniment dels 135 escons a la cambra, la voluntat d’aprofundir en la màxima representativitat i proporció i alhora la cerca de l’equilibri territorial. Les divergències entre els diferents models són en canvi molt més evidents i constatables. Trobem el model mixt alemany, que per a nombrosos autors resulta difícilment aplicable per la pluralitat d’escenaris i els desequilibris als que s’enfrontaria a Catalunya tal sistema. També se’n critica la complexitat, una crítica que es podria estendre també a propostes com la de Magre i Font, que afegeixen a un sistema relativament senzill, la senzillesa era la seva aspiració, un sistema de vots ponderats territori-vots, que poc distaria de l’actual sistema en quant a representativitat es refereix, i que esdevé complex.

Enfront de la opció de les circumscripcions de nova fornada s’imposa la Vegueria com a unitat territorial útil per les seves dimensions i característiques. El darrer model presentat, el proposat pels experts el 2007, sembla acomplir bastant amb un continuisme respecte al sistema actual i alhora introduir canvis importants al destacar el territori i sobretot en la relació de la política amb els ciutadans, on les llistes obertes tindrien un paper determinant.

Es fa patent a la vista de les propostes presentades i dels problemes i les noves necessitats de les democràcies del s.XXI una reforma dels aspectes esmentats per a fer front als nous reptes que es plantegen.

“Punt comú”

Al darrer post explicava com hauria de ser una llista unitària que fos de debò viable i una opció guanyadora. La llista conjunta, però, pot ser que no sigui la millor opció si el que es vol guanyar el “plebiscit”. La perspectiva d’un acord en un punt comú al programa de les diferents candidatures m’ha convençut com a millor opció. En les properes línies exposaré alguns motius que em fan pensar això.

El primer argument refereix als vots i escons. L’objectiu primordial d’unes eleccions amb caràcter de plebiscit és guanyar-les per a poder en consequència negociar la independència, proclamar-la o el que sigui. Per a guanyar farà falta no només guanyar en escons (ara CiU, ERC i CUP en sumen 74) com guanyar també en vots a candidatures (ara CiU, ERC i CUP tenen el 49,15% d’aquests vots). En aquest sentit està clar que la llista unitària no és un requisit, ja que vots i escons de diferents candidatures es poden sumar en un mateix objectiu.

El segon argument refereix a la ideologia. A Catalunya els partits es mouen en dos eixos o clivelles, l’eix nacional i l’eix social/ideològic. Són molts els ciutadans que no tenen l’eix nacional com a prioritàri i difícilment veurien bé votar a una candidatura que oblidés, encara que temporalment, el tema social. Tampoc ningú garanteix que el vot més d’esquerres o de dretes accepti la candidatura unitària, perdent aquesta vots en favor d’altres opcions. Alhora, l’existència d’una candidatura “d’esquerra transformadora” pot acostar molta gent al projecte de la independència i la construcció d’una república. L’existència d’una gran oferta ideològica dins dels partits del Sí ha de ser una virtut i un avantatge.

Considerant aquests dos elements, junt amb l’existència de “marques” reconeixibles per part de l’electorat, arribo a la consideració que la existència de tres candidatures pel Sí (CDC, ERC i CUP+agregats) maximitzarà el percentatge de vot a candidatures favorable a la independència. Mancarà arribar a aquest punt comú, que no pot ser altre que la Declaració d’Independència, ja sigui amb negociació o no (prou inviable), aconseguir que el govern convoqui eleccions i assumeixi la seva bastant possible derrota electoral, i l’establiment d’un calendari per al procés constituent del nou estat.